divendres, 8 de maig de 2020

Cohabitatge sènior: una alternativa a les residències per a gestionar la pròpia vellesa

Article de Guillem Pujol @guillempujol a Catalunya Plural
Walden XXI és un projecte de cohabitatge creat per afrontar la vellesa de manera comunitària i gestionar-la amb autonomia i dignitat, “no volem viure lligats al model disciplinari escolar que s’imposa a les residències. No volem ser hostes a casa nostra”, diu Josep Maria Ricart, un dels impulsors del projecte


Parlem al voltant d’una hora. En Josep Maria Ricart, als seus 70 anys parla amb una energia i vitalitat contagiosa. La història del cohabitatge sènior, o cohabitatge per a persones grans, de Sant Feliu de Guíxols serà una realitat, si tot va bé, a principis de l’any 2023. Però la seva història –o almenys la llavor que li va donar forma– es remunta molts anys enrere, tants com els que calen retrocedir per a tornar a la joventut d’en Josep Maria, avui ja feliçment jubilat, quan va estar vivint en una comuna situada entre Cardona i Solsona durant els últims anys del franquisme.
“Hi vam estar uns anys fins que la Guàrdia Civil ens va fotre fora: ja saps, venien de matinada i no hi havia alternativa…”, diu. Això no treu que aquells anys de compartir vida en una comunitat, quan la filosofia hippie i la lluita contra el sistema s’agafaven de mà, el marquessin de per vida: “Tant llavors com avui, amb el projecte de cohabitatge a Sant Feliu, l’esperit comunitari és a la base”. Curiosament (o no), alguns dels companys amb els qui cinquanta anys enrere compartien aquella petita comunitat anti-sistema, avui s’han retrobat per a tirar endavant el projecte de Walden XXI. Aquesta vegada, amb la intenció de passar la resta dels seus dies compartint el que anomena “filosofia de vida: ho has de tenir clar, es tracta d’ajudar-se conjuntament, de crear xarxa”.
Walden XXI neix d’algunes persones que, cinquanta anys enrere, van conviure en una petita comunitat anti-sistema
El projecte Walden XXI és un cohabitatge sènior situat a la localitat costera de Sant Feliu de Guíxols. Una comunitat formada per 31 apartaments d’entre 40m i 50m, que disposaran d’una cuina, una sala-menjador i un bany ampli i adaptat. Walden XXI pren el nom del llibre Walden, o la vida als boscos de Henry David Thoreau, i és fruit del treball conjunt amb Sostre Cívic, una entitat que consta de més 900 sòcies i que té com a objectiu “promoure un model alternatiu d’accés a l’habitatge, més just i accessible, sense ànim de lucre, no especulatiu i transformador”.
Els apartaments estan dissenyats per a satisfer totes les necessitats bàsiques de privacitat i intimitat de la persona que hi habiti, però el cor dels habitatges estarà en els espais comuns i en les relacions que es puguin anar teixint entre els seus membres. Per això, el projecte comptarà amb una sèrie d’espais compartits polivalents, de cuina, de biblioteca, de bugaderia, entre d’altres. Una part privada, una altra de compartida, i tot sota una lògica de fer servir allò necessari per tenir una bona vida, senzilla, i digne.
En Josep Maria Ricart ho resumeix amb una frase del llibre de Thoreau: “amb tres cadires ja fem. Una per cadascú, una altra per les amistats i una altra per qui vulgui venir a visitar”. La idea per a crear aquest projecte, explica, li arribà de sobte, “en un d’aquells dies que et lleves amb una especial lucidesa matinera”; una idea, però que portava tota una vida coent-se.
“La pregunta que em va sorgir, va ser: com vull viure quan tingui vuitanta anys? I vaig dir-me: sóc un fill de la postguerra, he treballat molt tota la meva vida i no vull que demà els meus fills s’hagin d’encarregar de mi i que m’hagi de passar la vellesa sent objecte de turisme familiar: quan et visiten al telèfon i a la residència”. Aquell pensament el va portar a emprendre la cerca d’algun de co-housing per a gent gran per Catalunya (perquè el terme cohabitatge sènior, que ell mateix va patentar, encara no existia), però al no trobar res d’interessant, es va acabar formulant la segona de les preguntes crucials per la creació del Walden XXI: “i perquè no ho munto jo?”
Va ser llavors quan va contactar amb Sostre Cívic, una entitat que tot just començava a néixer i que comptava tan sols amb dos tècnics i al voltant de cent sòcies. D’aquí, amb un nucli promotor de gent que compartia la mateixa filosofia que en Josep Maria, van iniciar una aventura particular en cerca d’una localitat que complís les seves preferències; un poble coster, però suficientment proper a la ciutat de Barcelona: cercant, cercant, van posar l’ull a un antic hotel en venta de Sant Feliu de Guíxols. Per a fer efectiva la compra, la fórmula econòmica va ser l’adquisió mitjançant un règim de compra en cessió d’ús.
Aquesta fórmula permet evitar l’especulació, així, “és l’Assemblea General de la Cooperativa la que reté la capacitat de prendre decisions sobre patrimoni i qüestions clau com l’aprovació dels diversos projectes, una qüestió bàsica per evitar la venda o usos inadequats del patrimoni i pràctiques no ètiques”, tal com expliquen al seu dossier informatiu.
És a dir, i en el cas concret del cohabitatge sènior de Sant Feliu de Guíxols, cadascun dels habitants han de fer el pagament inicial de 45.000€ com a part del pagament de la hipoteca per a la compra de l’exhotel. Aquests diners, en cas que la persona en qüestió decidís marxar, li serien retornats amb un increment relatiu de l’IPC, per evitar que es pugui especular; en cas de defunció, anirien a parar a l’hereu o hereva en qüestió, que, si ho decidís, podria prendre la plaça. La quota d’ús és d’uns 1.600€ mensuals de mitjana, en funció de la grandària de l’apartament, que es repartirien de la següent manera: 850€ per a fer front al pagament del crèdit la hipoteca, i una quota anomenada “de serveis” per valor de 600€.
D’aquests, 300€ van dirigits a fer front a les cures (assistència mèdica, servei d’infermeria, etc.) i 300€ més serveixen per pagar els serveis diversos de la petita comunitat – dins els quals s’hi inclou un àpat diari conjunt – així com els subministres d’aigua, llum, etc. Saben que en envellir requeriran de més ajudes, i aquest fons anirà per a ajudar els qui més ho necessitin i a contractar un bon servei d’infermeria.
No volem viure lligats al model disciplinari escolar que s’imposa a les residències. No volem ser hostes a casa nostra
1.450€ és certament un preu no a l’abast de tothom, però, en tot cas, és notablement inferior a la majoria de les residències privades convencionals. I el que és més important, diu, és que no volen viure lligats al model disciplinari escolar que s’imposa a les residències. Volen viure a una comunitat que s’ajudi, que s’obri al barri, però sobretot el que no volen ser hostes a casa seva: “volem estar cuidats, per suposat, però també volem tenir la llibertat de no estar restringits a uns horaris i unes dinàmiques imposades.”
Aquesta quantitat però, serà el que hagin de pagar la primera generació d’usuaris del cohabitatge, ja que una vegada s’hagi liquidat la hipoteca i l’edifici sigui propietat de la cooperativa Sostre Cívic, ja no caldrà pagar la part de 850€ corresponents. Però la primera generació de residents, probablement, ja no ho arribi a veure. “És el nostre llegat per a la següent generació. Quan a Catalunya ja existeixin quaranta cinquanta cohabitatges sèniors, haurem contribuït a teixir la xarxa”.
I és que, segons afirma rotundament Ricart, “aquest serà un model exitós en un futur no molt llunyà”, assegura en una entrevista feta en el context de la pandèmia de coronavirus, que ha evidenciat la tristesa i la soledat d’un model que no cuida la vida. “Ja ens estem anticipant a possibles pandèmies amb la compra d’un respirador, i habilitant algunes zones d’aïllament”, perquè, segons apunta, “no volem que els nostres fills s’hagin d’encarregar de nosaltres, volem seguir auto-gestionant la nostra vellesa”.

dimarts, 12 de març de 2019

WALDEN XXI Article del Punt-Avui

Volen convertir un hotel a Sant Feliu en pisos per a gent gran

 Un grup de sèniors busca més socis per sufragar la compra i la reforma de l’immoble com a cooperativa de cohabitatge

 Hi faran uns 30 pisos amb espais i serveis comuns

La fórmula del coha­bi­tatge (cohou­sing en anglès) tira enda­vant de manera tímida però deci­dida a les comar­ques giro­ni­nes. Con­sis­teix a avançar una quota d’entrada pel dret d’ús d’un habi­tatge, reem­bor­sa­ble o here­ta­ble, i el paga­ment poste­rior d’un llo­guer men­sual amb caràcter inde­fi­nit. El pri­mer pro­jecte, amb la par­ti­ci­pació de l’Ajun­ta­ment de Calonge, ja està en marxa i s’adreça a joves. Però se n’està for­jant un altre, en aquest cas adreçat a gent gran, ano­me­nat Wal­den XXI, a Sant Feliu de Guíxols. Un grup impul­sor, que ja aplega setze per­so­nes, s’està bellu­gant per divul­gar-lo i atraure nous socis, sota el parai­gua de la coo­pe­ra­tiva social bar­ce­lo­nina Sos­tre Cívic, per mate­ri­a­lit­zar-lo a par­tir de l’edi­fici d’un hotel antic. La idea és con­ser­var-ne l’estruc­tura i les façanes, però redis­tri­buir l’inte­rior en una tren­tena de pisos d’entre 50 i 72 metres qua­drats, per a pare­lles o bé per a sèniors que vul­guin viure sols, però en con­vivència amb la resta de la comu­ni­tat.
Un dels mem­bres d’aquest “grup lla­vor”, com ell mateix l’ano­mena, és el peri­o­dista i acti­vista lla­gos­te­renc Josep Maria Ricart, que des­taca que tenen empa­rau­lada l’adqui­sició de l’hotel, però no en vol reve­lar encara el nom fins que no hagin for­ma­lit­zat el pre­a­cord de com­pra­venda amb els pro­pi­e­ta­ris. Fa anys que hi tre­ba­llen, en unes nego­ci­a­ci­ons en què fins i tot han fet copartícip el govern gui­xo­lenc. Fa tot just un mes, el ple va donar llum verd a una modi­fi­cació del pla­ne­ja­ment perquè el 25% extra de sos­tre edi­fi­ca­ble als hotels de nova pro­moció es fes també exten­siu a habi­tatge social o pro­te­git que apro­fités la recon­versió d’antics hotels. És el cas del pro­jecte muni­ci­pal d’habi­tat­ges per a emergències soci­als a l’hotel Medi­ter­rani, d’una banda, i també del pro­jecte Wal­den XXI.
Triar bons veïns
Al marge de l’adqui­sició de l’immo­ble, encar­ri­lada, ara Ricart explica que el repte és “for­mar la nova comu­ni­tat de zero”, entre per­so­nes que en bona part no es conei­xen entre si. El dia 8 ja van cele­brar una pri­mera tro­bada, a Bar­ce­lona, per bus­car més coo­pe­ra­ti­vis­tes. És doble­ment com­pli­cat, perquè, a més d’una per­sona o una pare­lla que com­par­teixi el pro­jecte i dis­posi dels diners en dipòsit per entrar-hi –la suma dependrà del pres­su­post de l’ope­ració i la reforma–, és reco­ma­na­ble que es creï un bon clima amb la resta del grup.
L’altra gran con­dició és el ven­tall d’edat per adhe­rir-s’hi. “Entre 50 i 70 anys”, perquè comp­ten que encara tri­ga­ran entre dos i tres anys a fer rea­li­tat el com­plex. Entre­mig, pas­sa­ran hores ana­lit­zant plànols i defi­nint el destí dels espais comuns, com les cui­nes, la buga­de­ria i les sales poli­va­lents per a ser­veis com­ple­men­ta­ris com ara ioga, fisi­o­teràpia, pedi­cura i acti­vi­tats rela­ci­o­nals, per citar-ne alguns exem­ples. També defi­ni­ran el regla­ment d’ús i accés i les quo­tes men­su­als que per­me­tran eixu­gar el préstec hipo­te­cari per a la reforma, que volen subs­criure amb alguna enti­tat de banca ètica.
No serà una residència
Ricart, però, deixa clar que no volen repli­car el con­cepte de residència, “on un entra sense conèixer ningú” i amb un pano­rama que evoca el final de la vida i t’hi aboca. Apos­ten més per un enve­lli­ment social i actiu, en con­tacte amb altres enti­tats del muni­cipi i apro­fi­tant-ne els ser­veis, com ara la bibli­o­teca, el CAP i la pis­cina gimnàs de la Cor­xera. I l’han ubi­cat a Sant Feliu per les bones comu­ni­ca­ci­ons viàries –en cotxe o bus regu­lar– amb Girona i Bar­ce­lona, a banda d’estar a la vora del mar, amb un clima suau a l’hivern i amb un entorn natu­ral que abasta l’Arde­nya i les Gavar­res.

dimarts, 12 de febrer de 2019

NOUS PROJECTES


Casa dels mestres amb Sostre Civic, SOMHABITAT i ZAGA



Casa prefabricada a ULTRAMORT amb ZAGA


divendres, 31 d’agost de 2018

REFUGI DE TOVES PER A RATPENATS

Biodiversitat a Les Salines, Maçanet de Cabrenys


Obra de tovots de fang al santuari de Les Salines. Es tracta d’un refugi per a nidificació de ratpenats.
La ubicació és en un lloc naturalment preciós, amb l’inconvenient tècnic que no pot arribar maquinària pesada fins a l’emplaçament mateix.
Per això el promotor, es el Consorci Salines Bassegoda i l’empresa Rocamare http://www.rocamare.com/ el constructor amb l’Oriol Balliu al cap davant de l’obra.


Les parets son de tova o tovot fets a ma.

Fonamentació ciclopi de pedres del lloc, aferrades amb morter de calç.

Bancada de totxo ceràmic perforat.

Parets de tova.




Revestiment de morter de calç i argila


Coberta de fusta, amb aïllament de suro i teules de fusta.

dijous, 10 de maig de 2018

BiciHup


Comparteixo amb vosaltres aquest vídeo de Barcelona.cat dedicat al foment territorial de l'Economia Social i Solidària a l'Eix Pere IV #CanviemElMónACoopDePedal


He pogut treballar en la rehabilitacio integral de l'edifici Can Pico. Per una cooperativa amb mes de 30 anys d'experiencia com Biciclot, un projecte de SomHabitat i una empresa constructora que es també una cooperativa com COECOO.

dijous, 22 de març de 2018

Espai Mas Marroch


Video que han fet Aerial 51 produccions, encarregat per Mas Marroch de l'obra en la que ja fa uns quants anys vaig poder treballar. Amb Bangolo i Max Madera entre altres.

dilluns, 15 de gener de 2018

Dibujar para no pensar

Trazar garabatos es algo natural para los niños. Retomar ese sencillo acto como adultos abre un excelente camino para la meditación

La adoración de los magos, de Leonardo Da Vinci. rn
La adoración de los magos, de Leonardo Da Vinci. ART MEDIA / PRINT COLLECTOR (GETTY )
Como personas modernas de sociedades industrializadas y altamente tecnológicas no existe duda de que nuestra mente está expuesta a la hiperactividad: salta de una cosa a otra, estimulada de forma constante (incluso sobreestimulada) por una lluvia torrencial formada por los medios de comunicación, las redes sociales, la televisión, Internet, el tráfico, aglomeraciones, el trabajo y las activas vidas sociales y familiares.

 

La verdad es que para la mayoría, a no ser que hagamos un esfuerzo extra, hay muy pocos momentos de silencio, tranquilidad o paz en el día a día. Es más difícil que nunca encontrar un espacio en el que calmar y acallar la mente, para ser sin más; y, sin embargo, quizá tengamos más necesidad de lograrlo que en ningún otro momento anterior de la historia.
Mihály Csíkszentmihályi, un catedrático húngaro de Psicología conocido por sus trabajos sobre la creatividad y la felicidad, propuso por primera vez la idea del fluir (que a veces se llama zona) hace más de 20 años, y lleva mucho tiempo investigándolo y escribiendo sobre ello. Pero el concepto de Csíkszentmihályi de ser uno (estar completamente absorto en una actividad) es algo que los artistas y quienes practican la meditación conocen desde hace muchos cientos e incluso miles de años. Y la atención plena en el dibujo ha sido la actividad meditativa que a mí personalmente me permite acceder a este estado de la manera más fácil. Cuando estoy en ese fluir no habito ya mi mente que piensa; de hecho, en gran medida pierdo mi sentido del yo. Me descubro, en cambio, abriéndome a la sencillez de solo ser, de solo dibujar.
¿Qué es lo que pasa cuando dibujamos? ¿Y cómo y por qué tiene el sencillo acto de dibujar tanto impacto sobre nosotros? Durante mucho tiempo no obtuve respuestas, ni tampoco las busqué especialmente. Me satisfacía tan solo ser creativa y disfrutar de dejar trazos sobre el papel; pero en la veintena, tras varios años dibujando, e incluso después de trabajar un breve periodo de tiempo como ilustradora, descubrí la meditación y el mindfulness, y poco a poco lo que había sido un misterio se fue aclarando.
Nuestra mente está expuesta a la hiperactividad. Quizá tengamos más necesidad que nunca de encontrar un espacio en el que calmarla
Lo que descubrí fue que la práctica de la meditación con atención plena evocaba en mí las mismas respuestas que dibujar. El estado mental en el que entraba durante la meditación no difería en nada, desde un punto de vista cualitativo, del estado en el que me encontraba cuando estaba absorta en el dibujo.
La práctica de la atención plena y de la meditación, como muchas otras tradiciones meditativas, proporciona a los meditadores un punto de atención donde concentrar la mente. En la práctica de atención plena este centro lo suelen constituir las sensaciones corporales y el movimiento de la respiración que fluye hacia dentro y hacia fuera. En otras tradiciones meditativas tal vez usen un mantra, la llama de una vela o una imagen. Lo que hacen todos estos puntos de atención es darle a nuestra atareada mente pensante algo sobre lo que posarse, un espacio que habitar, algo a lo que volver cuando el flujo de pensamientos, recuerdos, fantasías, asuntos del futuro o del pasado, emociones, atracciones, aversiones o deseos amenace con llevarnos lejos del aquí y el ahora.
Ser creativo y dibujar es algo que nos resulta natural a todos. Sin condicionamientos ni instrucciones, en cuanto somos capaces de sostener una cera, empezamos a explorar el trazar líneas, queremos expresarnos y disfrutar del acto de dibujar. No hay ni que pensárselo. El problema aparece cuando interviene la mente que piensa.

En el budismo zen existe un término, shoshin, que se traduce como “mente de principiante”. Cuando practicamos esta mente de principiante vivimos siempre la experiencia como si fuera la primera vez. Cuando dibujamos con mente de principiante podemos permitir que el proceso de dibujo sea nuestro amigo, nuestra guía, nuestro compañero de juegos. Cuando dibujamos con mente de principiante no tenemos la expectativa de ser competentes, de ser un Miguel Ángel o un Leonardo da Vinci; no somos más que principiantes; solo estamos dibujando. La mente de principiante nos permite centrarnos en el proceso de dibujar y dejar de preocuparnos por el resultado final. Cuando digo “resultado” me refiero a algo terminado. Me refiero a esos dibujos que se supone que han de compararse favorablemente con otros que hayamos hecho, o que cualquiera que haya en la sala haya hecho, o incluso que cualquier persona del mundo haya hecho nunca. El resultado: ¿quién lo necesita? Cuánta presión del todo innecesaria y absolutamente falta de alegría.
Los pensamientos no son más que hábitos. Los pensamientos habituales crean caminos neuronales en el cerebro. Los pensamientos que pensamos con frecuencia son como grandes autopistas. Si tienes un crítico interior fuerte, los pensamientos asociados con él recorren esos caminos de tu cerebro a toda velocidad, como si fueran autovías de cuatro carriles. Pero, gracias a algo que los científicos llaman neuroplasticidad, podemos, de forma literal, cambiar de ideas.
Cuando estamos dibujando con atención plena, nos estamos encontrando con el mundo de una forma que resulta muy íntima
Si nuestra práctica se extiende en el tiempo, la atención plena nos permitirá interrumpir el flujo habitual de pensamientos negativos de tal forma que vayamos abandonando poco a poco esas autopistas mentales hasta que, por el poco uso, se degraden, se vayan convirtiendo en senderos campestres llenos de maleza de un solo carril y finalmente, esperemos, en pleno campo. Y si mientras todo esto ocurre, mientras permitimos que esos pensamientos críticos se disuelvan hasta la nada, seguimos dibujando, estaremos desarrollando nuevas habilidades, permitiéndonos a nosotros mismos descubrir que en realidad dibujar está bien, y que está bien tener atención plena y conectar de esta manera. Cambiaremos.
En su hermoso libro La magia de los sentidos, el filósofo y fenomenólogo David Abram escribe sobre la reciprocidad como algo del cuerpo, de la mano y del ojo, y no solo del cerebro. “Mi mano”, escribe, “es capaz de tocar cosas solo porque mi mano es en sí misma una cosa tocable. De manera parecida, los ojos, con los que veo las cosas, son en sí mismos visibles”.
Dibujar para no pensar
Cuando estamos dibujando y viendo con atención plena, pues, nos estamos encontrando con el mundo de una forma íntima que tal vez nunca experimentemos en ningún otro sitio, o de la misma manera. La conexión que formamos con lo que estamos viendo, lo que estamos dibujando y dónde lo estamos dibujando va más allá de lo intelectual, más allá de las palabras y el lenguaje, o incluso de las marcas. Va más allá incluso de la mente pensante. Es la relación de dos cuerpos en el espacio, una relación intuitiva del espíritu, en la que empezamos a percibir la naturaleza de las cosas, su mismidad, su ser. Y cuando esto ocurre podemos, sencillamente, ser con ellas en nuestra propia finitud.
Wendy Ann Greenhalgh es escritora, artista y profesora de meditación. Este extracto está tomado de ‘La meditación y el arte de dibujar’, que será publicado por la editorial Siruela el 15 de enero.
Traducción de Eva Cruz García.

Article d'EL PAIS