divendres, 8 de maig de 2020

Cohabitatge sènior: una alternativa a les residències per a gestionar la pròpia vellesa

Article de Guillem Pujol @guillempujol a Catalunya Plural
Walden XXI és un projecte de cohabitatge creat per afrontar la vellesa de manera comunitària i gestionar-la amb autonomia i dignitat, “no volem viure lligats al model disciplinari escolar que s’imposa a les residències. No volem ser hostes a casa nostra”, diu Josep Maria Ricart, un dels impulsors del projecte


Parlem al voltant d’una hora. En Josep Maria Ricart, als seus 70 anys parla amb una energia i vitalitat contagiosa. La història del cohabitatge sènior, o cohabitatge per a persones grans, de Sant Feliu de Guíxols serà una realitat, si tot va bé, a principis de l’any 2023. Però la seva història –o almenys la llavor que li va donar forma– es remunta molts anys enrere, tants com els que calen retrocedir per a tornar a la joventut d’en Josep Maria, avui ja feliçment jubilat, quan va estar vivint en una comuna situada entre Cardona i Solsona durant els últims anys del franquisme.
“Hi vam estar uns anys fins que la Guàrdia Civil ens va fotre fora: ja saps, venien de matinada i no hi havia alternativa…”, diu. Això no treu que aquells anys de compartir vida en una comunitat, quan la filosofia hippie i la lluita contra el sistema s’agafaven de mà, el marquessin de per vida: “Tant llavors com avui, amb el projecte de cohabitatge a Sant Feliu, l’esperit comunitari és a la base”. Curiosament (o no), alguns dels companys amb els qui cinquanta anys enrere compartien aquella petita comunitat anti-sistema, avui s’han retrobat per a tirar endavant el projecte de Walden XXI. Aquesta vegada, amb la intenció de passar la resta dels seus dies compartint el que anomena “filosofia de vida: ho has de tenir clar, es tracta d’ajudar-se conjuntament, de crear xarxa”.
Walden XXI neix d’algunes persones que, cinquanta anys enrere, van conviure en una petita comunitat anti-sistema
El projecte Walden XXI és un cohabitatge sènior situat a la localitat costera de Sant Feliu de Guíxols. Una comunitat formada per 31 apartaments d’entre 40m i 50m, que disposaran d’una cuina, una sala-menjador i un bany ampli i adaptat. Walden XXI pren el nom del llibre Walden, o la vida als boscos de Henry David Thoreau, i és fruit del treball conjunt amb Sostre Cívic, una entitat que consta de més 900 sòcies i que té com a objectiu “promoure un model alternatiu d’accés a l’habitatge, més just i accessible, sense ànim de lucre, no especulatiu i transformador”.
Els apartaments estan dissenyats per a satisfer totes les necessitats bàsiques de privacitat i intimitat de la persona que hi habiti, però el cor dels habitatges estarà en els espais comuns i en les relacions que es puguin anar teixint entre els seus membres. Per això, el projecte comptarà amb una sèrie d’espais compartits polivalents, de cuina, de biblioteca, de bugaderia, entre d’altres. Una part privada, una altra de compartida, i tot sota una lògica de fer servir allò necessari per tenir una bona vida, senzilla, i digne.
En Josep Maria Ricart ho resumeix amb una frase del llibre de Thoreau: “amb tres cadires ja fem. Una per cadascú, una altra per les amistats i una altra per qui vulgui venir a visitar”. La idea per a crear aquest projecte, explica, li arribà de sobte, “en un d’aquells dies que et lleves amb una especial lucidesa matinera”; una idea, però que portava tota una vida coent-se.
“La pregunta que em va sorgir, va ser: com vull viure quan tingui vuitanta anys? I vaig dir-me: sóc un fill de la postguerra, he treballat molt tota la meva vida i no vull que demà els meus fills s’hagin d’encarregar de mi i que m’hagi de passar la vellesa sent objecte de turisme familiar: quan et visiten al telèfon i a la residència”. Aquell pensament el va portar a emprendre la cerca d’algun de co-housing per a gent gran per Catalunya (perquè el terme cohabitatge sènior, que ell mateix va patentar, encara no existia), però al no trobar res d’interessant, es va acabar formulant la segona de les preguntes crucials per la creació del Walden XXI: “i perquè no ho munto jo?”
Va ser llavors quan va contactar amb Sostre Cívic, una entitat que tot just començava a néixer i que comptava tan sols amb dos tècnics i al voltant de cent sòcies. D’aquí, amb un nucli promotor de gent que compartia la mateixa filosofia que en Josep Maria, van iniciar una aventura particular en cerca d’una localitat que complís les seves preferències; un poble coster, però suficientment proper a la ciutat de Barcelona: cercant, cercant, van posar l’ull a un antic hotel en venta de Sant Feliu de Guíxols. Per a fer efectiva la compra, la fórmula econòmica va ser l’adquisió mitjançant un règim de compra en cessió d’ús.
Aquesta fórmula permet evitar l’especulació, així, “és l’Assemblea General de la Cooperativa la que reté la capacitat de prendre decisions sobre patrimoni i qüestions clau com l’aprovació dels diversos projectes, una qüestió bàsica per evitar la venda o usos inadequats del patrimoni i pràctiques no ètiques”, tal com expliquen al seu dossier informatiu.
És a dir, i en el cas concret del cohabitatge sènior de Sant Feliu de Guíxols, cadascun dels habitants han de fer el pagament inicial de 45.000€ com a part del pagament de la hipoteca per a la compra de l’exhotel. Aquests diners, en cas que la persona en qüestió decidís marxar, li serien retornats amb un increment relatiu de l’IPC, per evitar que es pugui especular; en cas de defunció, anirien a parar a l’hereu o hereva en qüestió, que, si ho decidís, podria prendre la plaça. La quota d’ús és d’uns 1.600€ mensuals de mitjana, en funció de la grandària de l’apartament, que es repartirien de la següent manera: 850€ per a fer front al pagament del crèdit la hipoteca, i una quota anomenada “de serveis” per valor de 600€.
D’aquests, 300€ van dirigits a fer front a les cures (assistència mèdica, servei d’infermeria, etc.) i 300€ més serveixen per pagar els serveis diversos de la petita comunitat – dins els quals s’hi inclou un àpat diari conjunt – així com els subministres d’aigua, llum, etc. Saben que en envellir requeriran de més ajudes, i aquest fons anirà per a ajudar els qui més ho necessitin i a contractar un bon servei d’infermeria.
No volem viure lligats al model disciplinari escolar que s’imposa a les residències. No volem ser hostes a casa nostra
1.450€ és certament un preu no a l’abast de tothom, però, en tot cas, és notablement inferior a la majoria de les residències privades convencionals. I el que és més important, diu, és que no volen viure lligats al model disciplinari escolar que s’imposa a les residències. Volen viure a una comunitat que s’ajudi, que s’obri al barri, però sobretot el que no volen ser hostes a casa seva: “volem estar cuidats, per suposat, però també volem tenir la llibertat de no estar restringits a uns horaris i unes dinàmiques imposades.”
Aquesta quantitat però, serà el que hagin de pagar la primera generació d’usuaris del cohabitatge, ja que una vegada s’hagi liquidat la hipoteca i l’edifici sigui propietat de la cooperativa Sostre Cívic, ja no caldrà pagar la part de 850€ corresponents. Però la primera generació de residents, probablement, ja no ho arribi a veure. “És el nostre llegat per a la següent generació. Quan a Catalunya ja existeixin quaranta cinquanta cohabitatges sèniors, haurem contribuït a teixir la xarxa”.
I és que, segons afirma rotundament Ricart, “aquest serà un model exitós en un futur no molt llunyà”, assegura en una entrevista feta en el context de la pandèmia de coronavirus, que ha evidenciat la tristesa i la soledat d’un model que no cuida la vida. “Ja ens estem anticipant a possibles pandèmies amb la compra d’un respirador, i habilitant algunes zones d’aïllament”, perquè, segons apunta, “no volem que els nostres fills s’hagin d’encarregar de nosaltres, volem seguir auto-gestionant la nostra vellesa”.

Cap comentari:

Publica un comentari