El meu propi capatàs

Carlos Zanón   

lavanguardia

Soc el meu propi capatàs, el meu propi guardià del camp de treball. Jo m’imposo els meus horaris, m’exigeixo resultats, em castigo i tramo secretes revolucions que són avortades l’endemà a primera hora del matí. En el mapa de Foucault, el Monopoly de la seva ciutat era ple de centres de disciplina: presons, hospitals, esglésies, casernes, manicomis, escoles o fàbriques. Avui els hem canviat el nom, els hem camuflat o amagat sota la catifa del políticament correcte. Soc el meu propi cap i no puc negociar amb cap autoritat les condicions de la meva explotació. Amb total llibertat he triat el tracte que em dono. Aquesta és una societat de rendiment i no tinc déu ni amo: puc aconseguir el que vulgui si m’esforço tant com calgui i una mica més. Si tinc una actitud positiva. Si milloro en rendiment. On abans hi havia un manicomi ara hi tindrem un gimnàs. Presons substituïdes per portàtils i mòbils amb tarifa plana i cobertura fins i tot sota l’oceà. Esglésies o catedrals per centres comercials, hospitals per laboratoris. Ofertes per aprimar-se, per aprendre idiomes, viatjar a ciutats meravelloses, sexe ràpid i menjar senegalès a domicili. He de saber cuinar com un xef, ser un pare com Obama, prim i guapo com Brad Pitt, tenir opinions formades sobre qualsevol cosa. Què passa amb Síria, per què no aturo la matança a l’ Àfrica, la criatura al psicòleg, resolc o no la crisi dels refugiats, recordar la cassolada a les deu i lliurar el memoràndum treballant dissabtes i diumenges des de casa. Ser el millor pare, mare, amic, enemic, líder, vassall, ciutadà, fornicador, cunyat, terrorista i tertulià. I pagant jo els costos de funcionament i subministraments. Per descomptat.

L’emprenedor d’un mateix ( Byung-Chul Han dixit). I és que podries rebel·lar-te contra una llei injusta, un cap imbècil i despòtic, un sàtrapa o unes condicions que afectessin la teva vida familiar, social o la teva salut. Però com pots enfrontar-te i avergonyir un projecte, una iniciativa motivadora, una proposta de millora? El sistema de presons i hospitals genera assassins d’emperadrius cursis, bojos tancats en soterranis i sindicalistes apallissats. El de gimnasos, màsters empresarials i treballeu de casa estant, genera malalts i fracassats. Depressiu i insatisfet, m’afegeixo a l’horda de l’actual raïm de la ira. No estic a l’altura del que m’exigeixo. Em sap molt de greu, patró. I no puc dimitir de mi mateix llevat que em tanqui amb la meva depressió d’haver fallat a tothom i no surti del llit en mesos. M’exploto i, com que no rendeixo tant com m’exigeixo, m’esfondro. La trampa perfecta, perquè fer esclatar una revo­lució és aniquilar-me. Però de moment vaig treballant dotze hores al dia, atent a veure què ha fet l’equip de Guardiola a la Premier, com sona el nou disc de Nick Waterhouse o quin és l’estat de l’actual cinema txec. Pd: el partit del Manchester City ha estat ajornat, el disc de Waterhouse és boníssim i del cinema txec no en tinc ni idea.